La festa de Nadal i els Pessebres - A
Altres blogspot per visitar
sábado, octubre 29, 2005
L'evolució històrica del Pessebre
La Festa de Nadal i els Pessebres
Ignasi Carbonell
INDEX
I. La paraula Pessebre.
II. Historia des del segle I al XV.
III. Historia des del segle XVI fins al segle XVIII (un període de decadencia)
IV. La influencia històrica del pessebrisme català, des de finals del segle XIX fins avui (2005).
Obra del mestre artesa Fidel Claramunt quant tenia sis anys (1936).
Bibliografía
AMADES, JOAN - EL PESSEBRE, tradició popular i art pessebrista - Edi. Aedos 1959
AMAT CORTADA i SANJUST, RAFAEL de (Barón de Maldá) - Calaix de Sastre - I - 1769-1791 - Biblioteca Torres Amat - Curial Edicions Catalanes - Barcelona 1988
ASSOCIACIÓ DE PESSEBRISTES DE MATARÓ - El pessebre a Mataró - Història d’una tradició viva - escrit per Albert Dresaire Gaudí - Edi. Associació de Pessebristes de Mataró 2004
ASOCIACIÓN BELENISTAS DE MADRID - EL BELÉN - Historia, tradición y actualidad - Madrid 1992
BARÓN DE MALDÁ (ver Amat Cortada i Sanjust, Rafael de) - Calaix de Sastre
BARRUTI, MILA - VINYOLES, LAURA - Les figures del pessebre popular - Imprès a OBOL-Barcelona 1980
BERLINER, RUDOLF - Krippen Figuren
BULBUNA, EVELIO - Ramon Amadeu - Barcelona 1926
CABALLÉ i CLOS, TOMÀS - El Belén Catalán espejo del Belén Mundial - Edit. FREIXINET - Barcelona 1951
CARDINI, FRANCO - Los Reyes Magos - Historia y leyenda - Ediciones Península Barcelona 2001
CIUDAD DEL VATICANO -El Vaticano y Roma cristiana - Edit. Vaticana 1975
COUGET, JANINE - Pessebres de tot el món - Éditions Pagès 2004
DRESAIRE GAUDÍ, ALBERT - El pessebre a Mataró - Història d’una tradició viva - Edi. Associació de Pessebristes de Mataró 2004
DURÀN i SANPERE, AGUSTÍ - La Festa del Corpus - Edi. Ayma 1943
ESQUERDA, MONTSERRAT - Sitges artístic - L’Eco de Sitges febrer 2003
GARRUT, JOSEP M. - Viatge a l’entorn del meu Pessebre - Edi. Ariel S.L. 1957
MARZAL ORTIZ, MIQUEL - Els Diorames de Nadal i la Passió a Sitges. - Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans nº 95 - Sitges novembre 2000
MICHEL, VINCENT - Krippana La MAIGE DE LA CRECHE - Krippana 2000
RÍOS MAZCARELLE, MANUEL - Diccionario de los Reyes de España - Edi. Alderabán Ediciones, S.L. 1995
STEFANUCCI, ANGELO - Storia del Presepio - Casa Editrice “AUTOCULTURA” - Roma 1944. (Es conserva un exemplar a la Biblioteca de l’Associació de Pessebristes de Barcelona.)
STEFANUCCI, ANGELO - Conferencia dada en español por el ilustre pesebrista italiano, don Angelo Stefanucci, con motivo del Congreso Universal Pesebrista de Barcelona, en la Sala Municipal del Archivo Histórico de la Ciudad, el día 31 de mayo de 1952.- Boletín de la Associació de Pessebristes de Barcelona números 5, 6 y 7. (1954/1955)
VORÁGINE, SANTIAGO de la - La leyenda dorada - Edii. ALIANZA FORMA novena reimpresión 1999
ASSOCIACIÓ DE PESSEBRISTES DE MATARÓ - El pessebre a Mataró - Història d’una tradició viva - escrit per Albert Dresaire Gaudí - Edi. Associació de Pessebristes de Mataró 2004
ASOCIACIÓN BELENISTAS DE MADRID - EL BELÉN - Historia, tradición y actualidad - Madrid 1992
Enciclopedia El Belén - Edi. 2000
Salvat Català - Enciclopedia - Edi. 2000
L’evolució històrica del Pessebre (I)
La paraula Pessebre
Fa diversos anys que estic encuriosit pel fet de saber i descriure la veritable història del pessebre. Cal recordar la tradició cristiana. Els escrits de l’evangeli de Sant Lluc 2,1-7, es descriu que Jesús nasqué a Betlem i sa mare l’introduí en un pessebre, fet que ens porta primer a la recerca de la paraula pessebre.
La paraula PESSEBRE: etimològicament prové del llatí praesepe.
Altres formes: praesepes i praesepium. Es atestat per els grans escriptors llatins Varró, Horaci i Virgili.
Al llarg de la seva evolució pateix metàtesi i dissimilació:
pressepe > pessepre ; pessepre > pessebre
Ha tingut les accepcions de:
- tanca, bardissa, filera (sentit de lloc protegit)
- arç, safranó (arbusts espinosos)
- pleta, estable
- lloc on menja (figurat, a Horaci)
La paraula pessebre té diversos significats, dels quals els tres més coneguts per un pessebrista són *1.1:
- el conjunt de figures que representen el misteri del naixement de Jesús;
f.A01 Pessebre, obra d’Ignasi Carbonell i figurista Martí Castells Martí.
- una menjadora, on van a nodrir-se els animals, que fou el lloc on la Mare de Déu col·locà el seu fill Jesús, acabat de néixer, i on hi passà la primera nit de la seva vida;
f.A02 Fragment del pessebre. Extret del llibre d’Angelo Stefanucci “Storia del Presepio”, Roma 1944. Són les fustes que avui admirem en el reliquiari del Pessebre a la cripta de la Basílica de Santa Maria la Major del “Pessebre” a Roma.
f.A03 Fragment de les cinc fustes del pessebre. Extret del llibre d’Angelo Stefanucci “Storia del Presepio”, Roma 1944. Són les fustes que avui admirem en el relicari del Pessebre a la cripta de la Basílica de Santa Maria la Major del “Pessebre” a Roma.
- la nebulosa situada dins la constel·lació del Cranc, que es diu Pessebre, i està formada per més de cinc-centes estrelles. Aquesta constel·lació té la particularitat que, el dia 25 de desembre, es troba al centre de l’esfera Cèlia, en el camí que formen les sis constel·lacions que són visibles en temps de Nadal (Virgo, Leo, Cranc o Càncer, Bessons, Taure i Àries), de les dotze constel·lacions que té el firmament.
f.04 Dibuix de les sis constel·lacions del Portal del Naixement de la basílica de la Sagrada Família a Barcelona. Dibuix d’Ignasi Carbonell.
Aquests significats el té en la majoria de les altres llengües europees. En anglès crib, en francès crèche, en alemany krippe, en italià presepio, i molts altres. És, doncs, una menjadora d’animals d’aquell estable-cova de la ciutat de Betlem, a Palestina. En castellà, al conjunt de figures que representen el naixement de Jesús l’anomenen “Belén”. La menjadora i la nebulosa també reben el nom de “pesebre”.
Els estils de les figures de pessebre o la presentació, varien segons la regió d’Europa o del món. Així, a Noruega, són escenes de paper retallades de la vida de Jesús infant, penjades a les parets del menjador. A Polònia, són uns teatrins amb titelles. A la República Txeca, hi ha els pessebres populars, amb figures i paisatges de paper retallable, i altres amb figures de fusta. A Nàpols, fan el Pessebre Monumental i el Pessebre Popular. A Catalunya i a molts indrets d’Europa, avui, és una representació en miniatura de una cova, estable o una casa en runes i el seu envolta el camp de la regió, amb figures de fusta, fang, paper cartró o guix. El conjunt sempre vol representar una escena evangèlica de la Infància de Jesús, en temps de l’ocupació romana a Palestina o dels nostres dies.
Es fa difícil determinar on es féu la primera representació figurativa del pessebre popular amb el naixement de Jesús. Avui s’admet la definició que donà l’historiador Joan Amades: “Per dogma de fe el pessebre ve d’Itàlia”.
Pel que fa al mot SANTONS, a la regió provençal, té el significat de figures de pessebre, i avui és d’ús popular a tot França. La paraula “Santon o santoun”, que és el nom provençal que significa petit sant; el mateix significat té en llengua catalana. Els santons, com a tals, comenten els historiadors de la Provença, aparegueren, per primera vegada, en el segle XVIII, i es denominaren Santons Provençals, per definir les figures de pessebre que el figurista Jeans-Louis Lagnel (1764-1822) modelador. Ell és considerat com el creador dels santons de fang, ja que foren els primers que s’assecaren a l’aire lliure i que foren pintats a mà.
f.A05 Santons de Llenguadoc, obra de l’artesà Jaques Prouget (2000). Col·lecció particular.
f.A06 Santons de la Provença. Col·lecció de l’Associació de Pessebristes de Barcelona.
f.A07 Camí dels Sants. Figures de l’artesà Jaques Prouget. Col·lecció particular.
Anteriorment ja es feien maniquins (figurins) per mostrar els vestits de la moda a la noblesa, costum que s’incrementà amb els vestits gremials, fins que les nines es transformaren, amb el temps, en figurins selectes del pessebre napolità. En el museu Romàntic de Sitges, anomenat Can Llopis, hi ha una secció dedicada a la important col·lecció de nines de Lola Anglada. Segons la fitxa de la Nina de porcellana de l’any 1877, fitxa del museu descrita l’any 1999 i escrita per Assumpta Gou i Vernet, escriu: “Però no totes les nines estaven destinades als jocs d’infants. Ja des del segle XVII, les grans modistes utilitzaven nines per donar a conèixer a la seva clientela els models de vestits per a la temporada. Aquestes nines, exquisidament abillades, eren usades com a maniquins. Algunes d’elles han arribat fins als nostres dies com a ambaixadores de la moda del seu temps i d’altres, com a nines de joguina.
f.A08 Dibux d’un maniquí, estil “cap i potes”.
Avui, les nines i els santons d’època continuen encantant als forasters, especialment els col·leccionistes d’objectes d’art.
Podríem continuar exposant diverses definicions de figures, com ara les de l’estil de Ramon Amadeu, Domènec Talarn, Francisco Salzillo, les Napolitanes, els Santons, i d’altres; però, cal revisar abans alguns fets històrics i religiosos del pessebrisme de casa nostra i grans fets universals que ens puguin haver influït.
El pròxim escrit serà: “La evolució històrica del Pessebrisme (II) - La historia des del segle I al XV
Notes.
*1.1 La paraula pessebre segons els diccionaris lingüístics i bíblics, així com les enciclopèdies, ens diuen:
pessebre m. Naixement, representació figurativa del naixement de Jesús.
Pessebre vivent. Escenificació del naixement de Crist, amb actors, en un paratge rústic o un indret apropiat.
Pessebre, en l’Astronomia. Notable cúmul (nebulosa) d’estrelles en la constel·lació del Cranc o Càncer.
pessebre m. Un calaix que fa de menjadora per uns animal,
pessebre. Compartiment on van a menjar els animals, ja sigui un lloc cobert o descobert.
Pessebre - Diccionari Bíblic Herder - Menjadora on van a menjar els animals. Des de les bíblies dels LXX, sempre es refereix a una menjadora, mai una zona d’un estable o quadra.
Segons la redacció llucana, casi no hi ha temps de nàixer Jesús que ja fou introduït en el pessebre. Segons un sermó de Nadal Sant Jeroni, es lamenta el haver tret de la cova de Betlem, el pessebre, doncs es on segons la tradició nasqué Jesús. Si dit pessebre de fang fou substituït per un de or i plata. Podem imaginar el pessebre de Jesús com una menjadora per animals que esta excavat en la roca i l’altre midat de fang, com encara són visibles en varies grutes de palestina.
Els cinc llistons que es mostren en l església basílica romana de Santa Maria la Major, que certament es deia “Sancta Maria ad Praesepium” des de el papa palestí Teodoro I [642-649] o seria possible des de el papa Sixto III [432-440] fundador de la basílica. Per ordre del papa Teodoro, en la cripta es col·locar pedra de Betlem, per imitar la Santa Cove de Betlem. Curiosament, aquestes dates es cita per primera vegada en el inventari del papa Martí V [1417-1431]. La seva informació no són de procedència gaire concretes, segons els canonges de la basílica.
Pessebre - en el llenguatge planer - En las cases senyorials o masies, on hi ha un recient nascut se li diu “estança del pessebre” on dorm el resident nascut de la casa. També es diu, el infant esta en el pessebre o bressol. Són formes idiomàtiques que se estan perden.
L’evolució històrica del Pessebre (II)
La historia des del segle I al XV
El pessebre ha marcat diferents etapes durant aquests 2000 anys de la seva història, les quals es poden dividir en períodes cíclics o per segles.
- En el segle I - Segons els escrits, Maria introduí el seu fill Jesús en un pessebre a l’Estable-Cova de Betlem (Palestina). En aquella Cova de Betlem s’inicià el moviment pessebrístic, ja que s’adorà, a finals del segle I, el suposat pessebre on dormí la primera nit Jesús. Fou un privilegi de les comunitats cristianes a Palestina, el fet de poder custodiar i commemorar la Natalitat de Jesús davant un Pessebre a la Santa Cova de la ciutat de Betlem.
f.B01 La Basílica de la Nativitat a Betlem (Palestina) on hi ha l’anomenada Santa Cova en què nasqué Jesús.
- En el segle II - L’emperador romà, Publi Elio Adrià (76-138), gelós del pessebre de fusta que hi havia a la cova de Betlem, el féu calcinar l’any 135 per tal que els primers cristians de Betlem perdessin els poders màgics que aquella mítica construcció de fusta els generava.
f.B02 - Sota l’altar de la cripta de la Basílica de la Nativitat de Betlem, l’anomenada “Santa Cova”, es troba una estrella que assenyala el lloc on probablement nasqué Jesús. L’estrella és una donació franciscana del poble espanyol. Fotografia d’Ignasi Carbonell de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.
- En el segle IV - L’any 313 - Amb el pacte de Milà signat pels emperadors Constantí i Licini, d’Orient i d’Occident, els cristians recuperaren els drets i privilegis, com tot ciutadà romà. Això és: la llibertat religiosa i la restitució dels seus béns confiscats.
L’any 320 - Segons el calendari litúrgic d’aquest any de Furio Dionisio Filocalo, a Roma, el 25 de desembre, fou ja celebrada la festa de la Nativitat de Jesús.
Santa Helena (250-330) féu restituir el pessebre de la Cova de Betlem, amb peces de fustes calcinades i altres de noves, pròpies de Betlem, i les uní amb juntes d’or i d’argent.
L’any 354 - És l’any en què fou reconeguda la festivitat cristiana de la Nativitat de Jesús, per l’emperador romà Justinià. Ell dictà festiu el dia 25 de desembre. En aquests dies els romans celebraven les festes Saturnines, des del 20 de desembre (dia del déu Saturn) fins a l’u de gener (dia del déu Jano) *2.1. Cal observar que, entre la festa de Saturn i Nadal o la festivitat de Jano i l’Epifania, hi ha una petita separació matemàtica de cinc dies.
Tant Sant Jeroni com Sant Paulí de Nola eren dos grans entusiastes de la Infància de Jesús. Sant Jeroni (347-420) traduí la Bíblia del hebreu al llatí en el monestir que fundà l’any 386 prop de la cova de Betlem, lloc on visqué 34 anys. La Bíblia traduïda al llatí, fou la famosa Vulgata, vigent des del segle V fins el Concili Vaticà II, al segle XX (es mantingué durant XV segles de vigència).
Sant Paulí de Nola (353-431) tingué una gran visió històrica *2.2, . El sant ens deixà diversos apunts de sermons, entre els quals n’hi ha el que díu: “el bou i l’ase són símbols de l’alliberament de l’esclavitud”, i aquests dos animals es convertiren en símbol dels cristians en totes les terres banyades pel Mar Mediterrani. Si ens hi fixem, en temps dels romans, si un home té un bou, vol dir que no és esclau, i pot ésser propietari d’un camp i llaurar-lo amb el bou i se’n pot enriquir amb els fruits que obtingui del camp. Així, és el posseir la qualitat de ciutadà romà. Si es té en propietat un ase, es pot anar d’una vila a una altra, sense demanar permís, com tot ciutadà romà. Les dues bèsties signifiquen que ets un home romà lliure. Els creients en Jesús obtingueren la llibertat civil i religiosa amb l’edicte signat pels emperadors Constantí i Licini l’any 313. Deu ser aquest el motiu pel qual els pobles cristians del Mediterrani, inclouen en la cova del pessebre de Jesús, un bou i un ase, com símbol de la seva llibertat i la seva condició de ciutadà romà.
En un altre document, Sant Paulí fa referència als tres Mags Savis, per un sermó del dia de Reis. Sembla que ell no té cap dubte que els Mags (màgoi) de sant Mateu, no és la traducció nativa de Caldea (Chaldaei), sinó que és un altre terme que s’usava genèricament, com vidents i astròlegs.
f.B03 Un fragment del vitrall de Sant Paulí de Nola del primer finestral de la façana de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Fotografia de Ramon Ferrando.
- En el segle VII - El papa Teodor, d’origen palestí, ordenà el trasllat de les relíquies del pessebre de fusta i les restes de Sant Jeroni, de Betlem a Roma. Avui encara, són conservades a la Basílica de Santa Maria la Major, a Roma. Les fustes del Pessebre, ara són dins d’un reliquiari, com si fossin part d’un retaule de l’altar de la capella del Pessebre, que és situada a la cripta de l’altar major.
Segons comentaris dels canonges de la Basílica de Santa Maria la Major i les publicacions de les guies de la basílica, les restes de Sant Jeroni són conservades en el reliquiari. A l’arc que subjecta l’absis, hi ha un mosaic amb l’escena dedicada a Sant Jeroni que mostra la Sagrada Escriptura, Santa Paula i la filla, Santa Eustàquia.
f.B04 Sant Jeroni mostra la Sagrada Escriptura a Santa Paula i a la filla. Fragment del mosaic de la Basílica de Santa Maria la Major. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
L’absis principal de Santa Maria queda emmarcat per un arc. L’arc i l’absis són decorats per mosaics gòtics d’estil bizantí. En la part baixa de la dreta de l’arc s’hi representa el moment que Sant Jeroni mostra la Sagrada Escriptura a Santa Paula i a la filla Santa Eustàquia.
Des que arribaren les relíquies del Pessebre de Betlem a Roma, s’inicià paulatinament, per tot Europa, el costum de celebrar la missa del Gall a mitja nit, privilegi que tingué fins al segle VII la comunitat de Betlem.
f.B5 - El reliquiari del Pessebre en la Basílica de Santa Maria la Major, que presideix la Cripta de la “Capella del Pessebre”. L’esmentat reliquiari artístic, de plata daurada fou obsequi (1825) de l’espanyola Duquesa de Villahermosa. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
- En el segle IX - En temps de Nadal, els cristians situaven un pessebre en l’altar major i, durant la missa, amb gran solemnitat, s’entronitzava el Nen Jesús en el pessebre, en especial, durant la Missa del Gall. Aquest pessebre queda present en el presbiteri durant tot el temps del cicle nadalenc. Amb el temps, anà augmentant la decoració dels vestits i els ornaments amb més riquesa, com ara pedres precioses subjectes en els vestits amb fils de seda i brodat amb fil d’or i plata.
f.B6 - La “Cuna Trono” de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Es obra, de l’any 1976, de José Barbero (1929-2004), restaurador artesà de la catedral de Barcelona. Cal observar la corona d’àngels que encapçala aquest pessebre barroc. Fotografia de José Barbero.
Joan Amades ens comenta, en el seu llibre “El Pessebre”, l’existència d’uns grups teatrals parlats -Precisamente hacia el siglo X se sirvieron de estos pesebres para que la liturgia desarrollara una plástica de la Natividad de Jesús. Son los orígenes del teatro litúrgico y medieval que surgió entorno a este misterio de la Natividad”. El teatre litúrgic són els coneguts grups de les moixigangues. Més tard també s’han representat escenes de la Passió de Jesús, o les vides dels màrtirs i Sant Patró, o el commemoratiu d’alguna batalla naval, com la coneguda moixiganga d’Igualada “Moros i Catalans”, o, al País Valencià, de “Moros i Cristians”. Es desconeix quan va iniciar-se el teatre parlat dins l’església. A l’any 1207 ocorregué quan es prohibiren les funcions dins les esglésies pel papa Innocenci III (1198-1216) *2.3. Es comenta que els actors usaven paraules malsonants i irreverents en un recinte tan respectuós i plenament dedicat al Senyor Jesús.
A la ciutat de Barcelona, fa ja més de cent anys, hi he sentit comentar, que hi havia una dansa especial ballada en el presbiteri el dia de Nadal. Els pastors ballaven la dansa del cercle al voltant del Pessebre: així a l’església de Santa Maria del Pi (coneguda com Santa Maria dels Reis) i a les parròquies rurals del Cadí i del Pirineu. Des de l’any 2001, la parròquia de Sant Viçens de Sarrià imita la dansa amb el grup de la moixiganga parroquial *2.4.
f.B7-B8 - Aquest dibuix de la moixiganga representa la Nativitat de Jesús en els segles X al XIII. Dibuix de Lluis Albors de l’any 2002 i interpretat en figures de fang, policromades pel mestre artesà José Barbero l’any 2003. Són dos grans col·laboradors del desenvolupament d’aquesta idea. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
- En el segle XI - Les Verges del Pessebre substitueixen el Pessebre amb el Nen Jesús: la Verge fa de tron del seu fill. Es col·loca en front de l’altar major una columna decorada amb flors i plantes i, al damunt, Maria amb el seu fill Jesús assegut a la falda. És el típic format romànic, on Maria vol entronitzar-lo entre el poble creient. Aquesta figura presidia l’assemblea amb temps de Nadal. Encara avui es conserva en l’absis d’alguna església. (“la Verge del Pessebre”, del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, Rosselló-França).
f.B09 “La verge d’Agramunt”, portal romànic del segle XI. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
Fou en aquest entorn de temps que es van popularitzar molt les cançons de Nadal o les Nadales, encara que probablement hi hagi cançons anteriors a aquesta data.
- En el segle XIII - En aquesta època, es col·loquen damunt l’altar Maria, Josep i un pessebre, per després, durant la missa del Gall, introduir el Nen Jesús en el pessebre damunt l’altar major, amb gran solemnitat i amb el seu ritual especial. Mes tard, es féu la introducció del Nen Jesús en el propi pessebre popular i, ara, en el segle XXI, el cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe de Barcelona, tenia el costum d’introduir, amb gran solemnitat, el Nen Jesús en el pessebre, que feia l’Associació de Pessebristes de Barcelona en el pati del Palau Episcopal. Així meteix a la missa del Gall dels Franciscans i en altres llocs desconeguts per mi.
Sant Francesc d’Asís (1183-1226) commemorà, l’any 1223, la festa de Nadal en la cova de Greccio. Ell simulà un pessebre vivent i, entusiàsticament se celebrà una missa. En plena missa del Gall i amb gran sorpresa, rebé en els seus braços el Nen Jesús i el col·locà en el pessebre que ja havia preparat. Dies abans de tal celebració, el papa Honori III (1216-1227) autoritzà que fes en la cova de Greccio un decorat que imités la cova de Betlem, i col·locà un bou i un ase a cada costat del pessebre/altar i, així, se celebrà la Missa del Gall a l’esmentada Cova.
Aquesta cova pertanyia al castellà senyor Juan Vellita i la seva muller Alticama, ambdós bons amics de Sant Francesc d’Asís, que prestaren l’ús de la cova per la dita missa del gall.
A finals del segle XIII i en l’inici del XIV, fou quan, a les catedrals, s’exhibí el pessebre quasi de dimensions reals, amb figures de gairebé un metre. Així es commemorà, amb l’assemblea dels fidels, la Nativitat i l’Epifania de Jesús. Es col·locaven les esmentades figures davant l’altar. Des de l’any 1289, a la Basílica de Santa Maria la Major de Roma, es conserven les figures de marbre, on encara avui se les pot admirar. En la catedral de Bolonya, són talles de fusta policromades de l’any 1370. A Pamplona (Navarra), es troben unes escultures de pedra policromada, del segle XVI. Es ben probable la seva existència en moltes altres esglésies d’Europa. Solament sóc coneixedor d’aquestes tres catedrals que conserven el joc.
f.B10 - Les figures de l’Epifania en la Basílica de Santa Maria la Major. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
f.B11 - Les figures de l’Epifania en la catedral de Bolonya.
- En el segle XV - Ja es constata una tradició pessebrística a Catalunya, des de l’any 1435, quan es restaurà l’entremès (el pas) processional del Naixement de Jesús. Estava confiat a una confraria, que l’exhibia el dia de la festivitat del Corpus en la processó de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona *2.5. L’entremès és descrit en un contracte-esborrany entre el Consell de Cent i el restaurador Salom. En el document es descriuen tres figures: Maria i Josep, de genolls davant un infant (Jesús).
El pròxim escrit serà “l’evolució històrica del Pessebre (III)” - La història des del segle XVI fins al segle XVIII (un període de decadència)
Notes
*2.1 Per als astròlegs jueus, el planeta Saturn simbolitza Déu.
Saturn fou el gran déu en la cultura grega i romana. Durant les festes Saturnals, els romans tenien el costum de fer regals per als fills i intercanvis de regals entre els familiars i els amics més íntims.
*2.2 Qui fou Sant Paulí de Nola? Fou fill de família noble de Bordeus (França), senador i cònsol romà. Vingué a Barcelona i es casà l’any 389 amb una tal Theràsia. Tingueren un fill, el qual visqué nomes alguns dies. L’any 390 Paulí i Theràsia foren batejats per Sant Pacià, bisbe de Barcelona (360-390). Paulí donà tota la seva fortuna als pobres l’any 390 i el proclamaren candidat a canonge de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Fou consagrat l’any 394 pel bisbe Lampi de Barcelona (393-400), i marxà per rebre l’autorització papal per conviure amb l’esposa Theràsia. A Milà, conegué Sant Ambrosi i Sant Jeroni. També tingué correspondència amb Sant Agustí. El papa acabat d’elegir, Innocent (Innocenci) (401-417), el destinà a Nola per tal de custodiar la tomba de Sant Felix de Nola, ciutat que es troba a la vora de Nàpols. Ell construí un hospital i un aqüeducte per a la vila de Nola i per als pelegrins que visitaven la tomba de Sant Felix de Nola. Fou, doncs, molt estimat en tota la regió. El nomenaren bisbe de Nola l’any 409 i es conserven alguns dels seus apunts dels sermons escrits. El sant morí el 22 de juny del 431 a Nola. Avui, a la Catedral de Barcelona, Sant Paulí de Nola hi es encara present i es troba destacat en el primer vitrall de la façana principal des de l’any 1945.
*2.3 Innocenci III segons l’Enciclopèdia de l’Església.
*2.4 El ball s’inicia amb un cercle i es balla al voltant del Pessebre en plena Missa del Gall. És des dels segles X al XIII que els pastors tenien el privilegi d’agrupar-se en moixigangues (sols homes), per tal de representar la Nativitat de Jesús en el presbiteri de la seva parròquia.
El propi Cervantes, en el llibre de Don Quixot de la Manxa, ens descriu què és una moixiganga.
*2.5 Fou una troballa del professor i historiador Duran i Santpere l’any 1935, i publicat en La Vanguardia de Barcelona. Mai podrem saber a què es refereixen amb la paraula RESTAURACIÓ; si es tracta d’unes figures gastades pel temps i es van haver de repintar, o enriquir el tabernacle o es va afegir alguna nova figura, com ara un pastor, o el bou i l’ase.
viernes, octubre 28, 2005
L’evolució històrica del Pessebre (III)
La història des del segle XVI fins al segle XVIII (un període de decadència)
- En el segle XVI - En el segle XVI, en el temps dels sants, com ara Sant Gaietà (1480-1547), Sant Ignasi de Loyola (1491-1556), Sant Josep de Calassanç (1557-1648) i d’altres, destaquen les seves grans manifestacions per evitar la fam que provoquen les guerres i l’avarícia. Per promoure i recordar l’assistència als afamats i sense sostre, a través del Pessebre, es vol recordar el rebuig a l’hospitalitat que féu el poble palestí de Betlem vers Maria i Josep. Tot fou prolongat i augmentat, en el temps, pels nombrosos col·laboradors dels Sants, que proclamaren fer el pessebre popular dins una església per recordar a la noblesa i als senyors adinerats, la solidaritat amb els súbdits afamats i sense sostre. Ells són uns dels tres sants que reberen el Nen Jesús als seus braços i proclamaren el pessebre durant tota la seva vida en diverses manifestacions. Sempre es basaven en l’exemple d’una família humil que un dia tingué un fill en un lloc sense sostre (ocupes). Els sants van influir enormement amb els seus sermons, en especial en temps de Nadal, i van fer els pessebres, a les esglésies i a totes les capelles familiars dels palaus, per voler expressar i recordar “que en temps de Nadal ningú ha de viure amb fam i sense sostre”. S’havia de evitar la pobresa. El pessebre representava el símbol visible d’acceptació i recordatori, a la noblesa i al públic, del compromís de l’acolliment dels nostres pobres. Revisant l’historià, fou un temps de gran pobresa. Així, el pessebre ens vol recordar la manca d’hospitalitat que tingué el poble de Betlem vers la Verge i el seu espòs Josep, com ens diu la frase de l’evangeli ”No trobaren hostatge per aquella nit”. El Pessebre fou la forma de manifestar-se davant dels seus companys i així mostrar el rebuig vers aquesta història escrita. L’exhibició de pessebres s’inicià en les esglésies, els palaus dels reis, comtes i ducs. i ràpidament s’estengué a tots els altres palaus de les corts europees i a les famílies dels mestres gremials o gent adinerada.
El xiprer es un símbol o senyal d’acolliment i d’hospitalitat, avui desconegut a Catalunya. Davant la porta principal de les masies catalanes, hi ha, o hi havia, el xiprer, símbol d’acolliment i d’hospitalitat. Era un senyal per al passant, visible des de gran distància. Si flanqueja un xiprer davant la porta principal d’una masia, significa, que, tot passant, té dret a rebre un tros de pa i aigua; si eren dos xiprers, a més de pa i aigua, una persona podia hostatjar-s’hi per una nit. Es desconeix l’origen i quan començà aquesta tradició. Sens dubte, va ser molt present en el segle XIX i a principi del segle XX en la comarca del Penedès i del Garraf. Així es complia amb les normes a la masia de Can Pou-d’en-Jan (Sitges) fins l’any 1960.
f.C01 Escultura de Sant Gaietà (1480-1547) a la cripta de la capells Sixtina de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
«AQUÍ SANT GAIETÀ, PER INSPIRACIÓ DEL DIVI JERONI, QUE LES SEVES RESTES MORTALS JEUEN A LA BORA, REBE EN ELS SEUS BRAÇOS AL NEN JESÚS DE MANS DE LA VERGE MARIA»
f.C02 Placa commemorativa, a Sant Gaietà, de la celebració de la seva primera missa en la cripta de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
«EN AQUESTA BASÍLICA (DEDICADA) EL PESSEBRE DEL CRIST EL SENYOR I QUE RECORDA ELS LLOCS SANTS DE PALESTINA, IGNASI DE LOYOLA, FUNDADOR DE LA COMUNITAT DE JESÚS, CURULLAT EL SEU SASERDOCI A VENECIA EL 8 DE LES CALENDES DE JULIOL DE 1537, DESPRES D’UNA PIADOSA I PROLONGADA PREPARACIÓ CELEBRÀ LA PRIMERA MISSA EN LA NIT DE
LA NATIVITAT DEL SENYOR DE 1538»
f.C03 i C04 Plaques commemoratives, a Sant Ignasi de Loyola (1491-1556), de la celebració de la seva primera missa en la cripta de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
L’any 1522, segons un inventari de la Catedral de la Santa Creu de Barcelona, i reflectit en els escrits de mossèn Mas, canonge de Barcelona, hi havia un pessebre molt apreciat, d’orfebreria que és probable que fos espoliat per algun botí de guerra o per socórrer alguna epidèmia o la Pia Almoina. L’any 1524, apareixen en l’inventari de la Catedral de Vic, unes figures de fang policromades, i l’any 1585, unes altres figures tallades amb fusta policromada.
Sabem que, a Laguardia (La Rioja Alavesa), des de fa ja quatre-cents anys, hi ha un teatrí on hi ha la tradició de representar escenes de la Infància de Jesús. A finals del segle XVI o a inicis del segle XVII, cada any, a l’església parroquial de Santa Maria la Real de Laguardia se celebren tot un seguit de funcions en un teatrí de guinyols (titelles), amb escenes de la Infància de Jesús. Es representa un sol capítol per dia festiu corresponent: Nadal, el Naixement; Any Nou, la Presentació en el Temple; per Reis, l’Epifania; i la Fugida a Egipte, el diumenge després de la Candelera. Són quatre funcions amb titelles moguts per sota de l’escenari, en l’altar lateral, dedicat a la Immaculada, de l’esmentada parròquia.
C05 Un instant de l’escena del Naixement amb titelles, de la parròquia de Santa Maria la Real de La Guardia, a la Rioja Alavesa.
C06 Una titella (Fugida a Egipte) de la parròquia de Santa Maria la Real de La Guardia, a la Rioja Alavesa.
- La segona meitat del segle XVII - Tots els col·laboradors dels sants van proclamar la caritat per reduir la fam, i més en temps de les festes de Nadal, per crear un vincle amb els desvalguts. Per exemple, hi ha l’ampliació dels pactes de guerra amb el famós pacte de Pau i Treva, institució medieval considerada com una mesura humanitària, establerta per l’església catalana, per tal de mitigar l’estat d’inseguretat i de violència durant l’alta edat mitjana, el qual aturava la guerra en temps de Nadal, per decret de “Pau i Treva” promulgat pel Comte de Barcelona i imitat per altre comtes i reis.
En principi, la Pau i Treva era una aturada de la guerra en les festes de Nadal, que posteriorment fou ampliada per la setmana santa, festes patronals o dels reialmes d’Europa. El cas és que, dels 365 dies de l’any, solament se’n podien guerrejar 165.
El primer Pessebre Popular de Sobretaula Eclesiàstic, del qual hi ha referència escrita, data de l’any 1562. Fou un document dels Pares Jesuïtes de Praga, avui Rep. Txeca. La carta es dirigida al Vaticà i ens descriu un pessebre popular eclesiàstic de sobretaula que fou presentat en l’església de la comunitat amb molta rellevància.
f.C07 Edifici del convent dels Pares Jesuïtes de Praga , avui l’any 2005 és el Ministeri de Cultura.
El document, que es conserva, dels Pares Jesuïtes de Praga ens descriu que: «fou presentat un Naixement de sobretaula amb suro per fer muntanyes, terres de diversos colors, pedres de riu, molsa, branquillons per simular els arbres, figures estàtiques, tot damunt d’una taula». És el que ara es coneix com a Pessebre Popular de Sobretaula.
El primer Pessebre laic es mostrat l’any 1567 a Itàlia dins la capella d’un palau aristòcrata. El document descriu que la Duquessa d’Amalfi, Constanza Picolomini d’Aragó, presentà un Naixement amb 167 estatuetes estàtiques.
Així, en les capelles dels palaus dels reis, comtes, ducs i nobles de l’arc Mediterrani s’exhibeixen els pessebres populars de sobretaula. Ben aviat, s’estenen per tots els palaus i cases dels mestres gremials d’Europa. Alguns mestres gremials són persones més adinerades que molts nobles.
L’arc Mediterrani està format per les regions marítimes des de Sicília, passant per Nàpols, Gènova, la Provença, Llenguadoc, Rosselló, Catalunya, Múrcia, Andalusia i les Illes Balears. En aquestes zones, el pessebre sempre es representava amb un mínim de sis figures: l’àngel anunciador, la Verge, Josep, el Nen Jesús, el bou i l’ase”.
- El segle XVIII - El pessebre ja ha arribat a tots els racons d’Europa. Aquells pessebres rics i artístics, que van realitzar els mestres escultor, per als retaules de les esglésies i capelles de tots els palaus dels nobles, van perdre el seu interès i es crearen unes figures barroques amb vestits de tela brodada amb fil d’or i d’argent. Aquestes nines o figures, amb freqüència, foren vestides per les senyores de les corts, i alguna, per la pròpia reina. És ben conegut com la reina Maria Amàlia de Sajònia, esposa de Carles III de Sicília (regnà de 1735/1788) col·laborava a vestir les figures dels pessebres de Palau cada any *3.1. Per a la reina era una distracció el fet de poder cosir i brodar els vestits per col·locar en un maniquí del pessebre. La Sagrada Família i els tres Reis Mags, se’ls revestien amb gran qualitat. La cara d’alguna figura (maniquí) del pessebre, com ara la del rei blanc, era caricaturitzada amb la semblança del rei Carles III, el rei de Nàpols, que més tard fou rei d’Espanya. També existeix ja en el segle XVII, la del rei Francesc I de França i la de Don Carles I d’Espanya, que fou pintat com rei blanc en un conegut quadre de l’Epifania flamenc, així com la miniatura que hi ha en el manuscrit del Breviari de don Carles I. Altres figures complementàries eren caricatures dels governants com ara: el governador, el batlle, el cap dels guardes reials, el cobrador de contribucions o gent d’un ofici gremial de la vila, com ara el carnisser, el taverner, el baster, el frenader, el metge i d’altres personatges locals ben coneguts en el seu temps i lloc. Així, ens deixaren grans col·leccions de figures vestides i amb els oficis artesans del temps. Són les famoses figures vestides de Nàpols i Sicília, com la col·lecció del Rei Carles III (regnà de 1735 al 1759), on bona part es conserva com a fons del tresor del Patrimoni Nacional en el Palau Reial de Madrid.
f.C08 La miniatura representa l’adoració dels Reis Mags. Segons algun bibliotecari del Monestir d’El Escorial, un dels tres Reis, representa a don Carles I. És el breviari de l’Emperador Carles. Còdex del segle XVI de escola Flamigera. Biblioteca del Monestir de l’Escorial.
El Dr. D. Angelo Stefanucci d’Itàlia *3.2, ens fa saber la popularitat que arribà a tenir Carles III amb els pessebres i els pessebristes. Ho descriu així: “Carlos III hizo construir un Pesebre en el que colaboró y contribuyó con sus conocimientos de mecánica. Los ricos atavíos de los Reyes Magos fueron cosidos personalmente por la reina María Amalia y sus damas de la corte. ......
........ El rey y la reina, al llegar el tiempo navideño, acostumbraban a visitar con gran pompa los Pesebres de sus súbditos; así admiró el Belén de don Muzio Nauclerio, elogiándolo calurosamente.
En el siglo XVIII, en Nápoles, había alrededor de 400 iglesias y millares de familias napolitanas que armaban el Belén, y eso se debe en gran parte al famoso padre dominico Fra Gregorio María Rocco, quien hizo la difusión del Pesebre y fue la meta de su vida. .......”. Així com sant Gaietà i sant Ignasi proclamaren tant el pessebre popular eclesiàstic per al temps de Nadal durant la primera meitat del segle XVI, fra Rocco ho féu en el segle XVIII.
Carles III i la seva esposa Maria Amàlia portaren els primers pessebres napolitans a Madrid (Castella). Això provocà les comandes de pessebres napolitans en gran nombre, per tal de fornir la noblesa castellana de pessebres populars de semblant categoria, sense oblidar que el regne de Nàpols-Sicília pertanyia al regne d’Espanya, heretat de Catalunya. Els napolitans també reberen nombroses comandes de Sajonia, on pertanyia la reina Maria Amàlia, tot i ser un regne apartat del Mediterrani (Centre d’Europa), i d’àmbit fred. La comanda fou realitzada en temps de coneguts mestres escultors: la sevillana Lluïsa Roldana, el català Ramon Amadeu i el conegut murcià, de pare napolità, Francesc Salzillo.
f.C09 Retrats dels mestres artistes: Ramon Amadeu (Barcelona) i Francisco Salzillo (Múrcia i de pare napolità).
A finals del segle XVIII - Una visible decadència aparegué per al pessebrisme a l’Europa Central. Els figuristes napolitans i els pessebristes foren molt agosarats, ja que caricaturitzaven els governants, reis, papes, cardenals i d’altres. Eren caricatures que no tothom acceptava.
En les esglésies i monestirs es produïen veritables cues per veure els pessebres, ja que la gent del poble volia saber de qui es burlaven els pessebristes aquell any en el pessebre.
Això molestà i provocà tot un seguit de desavinences entre pessebristes i governants, i en especial la clerecia. De retruc, arribà fins a la Santa Seu. Fou ben visible en el bisbat de Magúncia. Durant la revolució francesa, la Santa Seu i d’altres clergues i governants prohibiren l’exhibició dels Pessebres en esglésies i monestirs, atès que se sentiren molestos pel caire burlesc de les figures complementàries del Pessebre. La Santa Seu i alguns clergues restringiren els Pessebres a la mínima expressió, i aleshores, es representà solament el misteri del Naixement de Jesús o l’Epifania, amb figures serioses, i s’eliminaren les caricatures o semblances.
Així l’any 1787, Josep II, corregent dels estats dels Habsburg, proclamà un decret que prohibia l’exhibició de pessebres en esglésies i monestirs. El bisbe de Ratisbona, amb motiu de les contínues crítiques, prohibí l’exhibició de pessebres en esglésies i monestirs amb data de la vigília de l’Epifania, 5 de gener de l’any 1789. D’altres decretaren reduir el pessebre a una sola escena, “El misteri del naixement de Jesús”, limitant-se les figures, i es creà un gran precedent fins als nostres dies, en l’Europa Central, en representar solament el misteri o el Portal de Betlem.
L’any 1796, la Revolució Francesa, decretà la prohibició de l’exhibició de pessebres en esglésies i monestirs. El professor Josep M. Garrut ens comenta que durant la Revolució Francesa -como había hecho dos siglos antes la intolerancia rabiosa de los calvinistas- s’apropiaren, vengueren, dispersaren o cremaren la majoria de las peces de pessebre, dels palaus i esglésies de l’Europa Central, més valuoses.
L’any 1803, el comissari de Francònia suprimeix de socarrell tota exhibició de pessebres. A Roma, en el cor de les autoritats del catolicisme, sense arribar a prohibir-lo del tot, es van oposar a la seva difusió i van sotmetre la seva composició a normes precises. El professor Josep M. Garrut, de Barcelona, relata que, en un quadre o panorama del museu de Marsella, hi ha un text, que diu: “No comprendo por qué no se prohiben en los templos estas indecencias de representar a los pastores, los profetas y las sibilas. Hemos tomado estas bufonadas, de los españoles y de los italianos”.
El professor Josep M. Garrut també descriu molt clarament aquesta situació: “El pessebre entrà en una fase de decadència religiosa i governamental”, i hem de reafirmar que en l’Europa Central fou el guirigall.
Els governants i la clerecia consideraven que era antireligiós i provocador veure’s retratats en el pessebre, i a d’altres els molestava que hi fossin representats. Avui es repeteix la mofa amb els ninots o figures de les Falles a València, Alacant, ... o als programes de ninots polítics de la televisió i els acudits polítics en temps de Nadal, o les col·leccions de caganers polítics i d’altres personatges populars a Catalunya, o el joc de figures que formen un pessebre de polítics de frança, l’any 1997. Aquests fets poden recordar el pessebre napolità del passat.
f.C10 - Figures de polítics francesos, representen un pessebre, l’any 1997. Anònim. Col·lecció particular.
El pròxim escrit serà “L’evolució històrica del Pessebre (IV)” – La influencia històrica del pessebrisme català, des de finals del segle XIX fins avui, segle XXI.
Notes
*3.1 El rei Carles III de Sicília (1716-1788), fou proclamat l’any 1735 rei de Nàpols-Sicília pel seu pare Felip V, Rei d’Espanya. El nomenà quan es casà amb la princesa Maria Amàlia de Sajònia. Ells convisqueren i compartiren, com a habitants de la ciutat de Nàpols i Sicília, durant els 24 anys del seu govern (1735-1759). L’any 1759, en morir Ferran VI, el seu segon germà més gran, el succeí a la corona d’Espanya com a Carles III i fou aleshores rei d’Espanya i de Nàpols-Sicília els anys 1759 al 1788.
*3.2 El Dr. D. Angelo Stefanucci d’Itàlia fou elegit l’any 1954 com segon Secretari General de la UN-FOE-PRÆ (Federació Universal de Pessebristes).
És un fragment de la lliçó magistral exposat en el I Congrés Internacional de Pessebristes, el 1952 a Barcelona.