L’evolució històrica del Pessebre (II)

La historia des del segle I al XV

El pessebre ha marcat diferents etapes durant aquests 2000 anys de la seva història, les quals es poden dividir en períodes cíclics o per segles.
- En el segle I - Segons els escrits, Maria introduí el seu fill Jesús en un pessebre a l’Estable-Cova de Betlem (Palestina). En aquella Cova de Betlem s’inicià el moviment pessebrístic, ja que s’adorà, a finals del segle I, el suposat pessebre on dormí la primera nit Jesús. Fou un privilegi de les comunitats cristianes a Palestina, el fet de poder custodiar i commemorar la Natalitat de Jesús davant un Pessebre a la Santa Cova de la ciutat de Betlem.
f.B01 La Basílica de la Nativitat a Betlem (Palestina) on hi ha l’anomenada Santa Cova en què nasqué Jesús.

- En el segle II - L’emperador romà, Publi Elio Adrià (76-138), gelós del pessebre de fusta que hi havia a la cova de Betlem, el féu calcinar l’any 135 per tal que els primers cristians de Betlem perdessin els poders màgics que aquella mítica construcció de fusta els generava.
f.B02 - Sota l’altar de la cripta de la Basílica de la Nativitat de Betlem, l’anomenada “Santa Cova”, es troba una estrella que assenyala el lloc on probablement nasqué Jesús. L’estrella és una donació franciscana del poble espanyol. Fotografia d’Ignasi Carbonell de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

- En el segle IV - L’any 313 - Amb el pacte de Milà signat pels emperadors Constantí i Licini, d’Orient i d’Occident, els cristians recuperaren els drets i privilegis, com tot ciutadà romà. Això és: la llibertat religiosa i la restitució dels seus béns confiscats.
L’any 320 - Segons el calendari litúrgic d’aquest any de Furio Dionisio Filocalo, a Roma, el 25 de desembre, fou ja celebrada la festa de la Nativitat de Jesús.
Santa Helena (250-330) féu restituir el pessebre de la Cova de Betlem, amb peces de fustes calcinades i altres de noves, pròpies de Betlem, i les uní amb juntes d’or i d’argent.
L’any 354 - És l’any en què fou reconeguda la festivitat cristiana de la Nativitat de Jesús, per l’emperador romà Justinià. Ell dictà festiu el dia 25 de desembre. En aquests dies els romans celebraven les festes Saturnines, des del 20 de desembre (dia del déu Saturn) fins a l’u de gener (dia del déu Jano) *2.1. Cal observar que, entre la festa de Saturn i Nadal o la festivitat de Jano i l’Epifania, hi ha una petita separació matemàtica de cinc dies.
Tant Sant Jeroni com Sant Paulí de Nola eren dos grans entusiastes de la Infància de Jesús. Sant Jeroni (347-420) traduí la Bíblia del hebreu al llatí en el monestir que fundà l’any 386 prop de la cova de Betlem, lloc on visqué 34 anys. La Bíblia traduïda al llatí, fou la famosa Vulgata, vigent des del segle V fins el Concili Vaticà II, al segle XX (es mantingué durant XV segles de vigència).
Sant Paulí de Nola (353-431) tingué una gran visió històrica *2.2, . El sant ens deixà diversos apunts de sermons, entre els quals n’hi ha el que díu: “el bou i l’ase són símbols de l’alliberament de l’esclavitud”, i aquests dos animals es convertiren en símbol dels cristians en totes les terres banyades pel Mar Mediterrani. Si ens hi fixem, en temps dels romans, si un home té un bou, vol dir que no és esclau, i pot ésser propietari d’un camp i llaurar-lo amb el bou i se’n pot enriquir amb els fruits que obtingui del camp. Així, és el posseir la qualitat de ciutadà romà. Si es té en propietat un ase, es pot anar d’una vila a una altra, sense demanar permís, com tot ciutadà romà. Les dues bèsties signifiquen que ets un home romà lliure. Els creients en Jesús obtingueren la llibertat civil i religiosa amb l’edicte signat pels emperadors Constantí i Licini l’any 313. Deu ser aquest el motiu pel qual els pobles cristians del Mediterrani, inclouen en la cova del pessebre de Jesús, un bou i un ase, com símbol de la seva llibertat i la seva condició de ciutadà romà.
En un altre document, Sant Paulí fa referència als tres Mags Savis, per un sermó del dia de Reis. Sembla que ell no té cap dubte que els Mags (màgoi) de sant Mateu, no és la traducció nativa de Caldea (Chaldaei), sinó que és un altre terme que s’usava genèricament, com vidents i astròlegs.
f.B03 Un fragment del vitrall de Sant Paulí de Nola del primer finestral de la façana de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Fotografia de Ramon Ferrando.

- En el segle VII - El papa Teodor, d’origen palestí, ordenà el trasllat de les relíquies del pessebre de fusta i les restes de Sant Jeroni, de Betlem a Roma. Avui encara, són conservades a la Basílica de Santa Maria la Major, a Roma. Les fustes del Pessebre, ara són dins d’un reliquiari, com si fossin part d’un retaule de l’altar de la capella del Pessebre, que és situada a la cripta de l’altar major.
Segons comentaris dels canonges de la Basílica de Santa Maria la Major i les publicacions de les guies de la basílica, les restes de Sant Jeroni són conservades en el reliquiari. A l’arc que subjecta l’absis, hi ha un mosaic amb l’escena dedicada a Sant Jeroni que mostra la Sagrada Escriptura, Santa Paula i la filla, Santa Eustàquia.

f.B04 Sant Jeroni mostra la Sagrada Escriptura a Santa Paula i a la filla. Fragment del mosaic de la Basílica de Santa Maria la Major. Fotografia d’Ignasi Carbonell.


L’absis principal de Santa Maria queda emmarcat per un arc. L’arc i l’absis són decorats per mosaics gòtics d’estil bizantí. En la part baixa de la dreta de l’arc s’hi representa el moment que Sant Jeroni mostra la Sagrada Escriptura a Santa Paula i a la filla Santa Eustàquia.
Des que arribaren les relíquies del Pessebre de Betlem a Roma, s’inicià paulatinament, per tot Europa, el costum de celebrar la missa del Gall a mitja nit, privilegi que tingué fins al segle VII la comunitat de Betlem.
f.B5 - El reliquiari del Pessebre en la Basílica de Santa Maria la Major, que presideix la Cripta de la “Capella del Pessebre”. L’esmentat reliquiari artístic, de plata daurada fou obsequi (1825) de l’espanyola Duquesa de Villahermosa. Fotografia d’Ignasi Carbonell.

- En el segle IX - En temps de Nadal, els cristians situaven un pessebre en l’altar major i, durant la missa, amb gran solemnitat, s’entronitzava el Nen Jesús en el pessebre, en especial, durant la Missa del Gall. Aquest pessebre queda present en el presbiteri durant tot el temps del cicle nadalenc. Amb el temps, anà augmentant la decoració dels vestits i els ornaments amb més riquesa, com ara pedres precioses subjectes en els vestits amb fils de seda i brodat amb fil d’or i plata.
f.B6 - La “Cuna Trono” de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Es obra, de l’any 1976, de José Barbero (1929-2004), restaurador artesà de la catedral de Barcelona. Cal observar la corona d’àngels que encapçala aquest pessebre barroc. Fotografia de José Barbero.

Joan Amades ens comenta, en el seu llibre “El Pessebre”, l’existència d’uns grups teatrals parlats -Precisamente hacia el siglo X se sirvieron de estos pesebres para que la liturgia desarrollara una plástica de la Natividad de Jesús. Son los orígenes del teatro litúrgico y medieval que surgió entorno a este misterio de la Natividad”. El teatre litúrgic són els coneguts grups de les moixigangues. Més tard també s’han representat escenes de la Passió de Jesús, o les vides dels màrtirs i Sant Patró, o el commemoratiu d’alguna batalla naval, com la coneguda moixiganga d’Igualada “Moros i Catalans”, o, al País Valencià, de “Moros i Cristians”. Es desconeix quan va iniciar-se el teatre parlat dins l’església. A l’any 1207 ocorregué quan es prohibiren les funcions dins les esglésies pel papa Innocenci III (1198-1216) *2.3. Es comenta que els actors usaven paraules malsonants i irreverents en un recinte tan respectuós i plenament dedicat al Senyor Jesús.
A la ciutat de Barcelona, fa ja més de cent anys, hi he sentit comentar, que hi havia una dansa especial ballada en el presbiteri el dia de Nadal. Els pastors ballaven la dansa del cercle al voltant del Pessebre: així a l’església de Santa Maria del Pi (coneguda com Santa Maria dels Reis) i a les parròquies rurals del Cadí i del Pirineu. Des de l’any 2001, la parròquia de Sant Viçens de Sarrià imita la dansa amb el grup de la moixiganga parroquial *2.4.
f.B7-B8 - Aquest dibuix de la moixiganga representa la Nativitat de Jesús en els segles X al XIII. Dibuix de Lluis Albors de l’any 2002 i interpretat en figures de fang, policromades pel mestre artesà José Barbero l’any 2003. Són dos grans col·laboradors del desenvolupament d’aquesta idea. Fotografia d’Ignasi Carbonell.


- En el segle XI - Les Verges del Pessebre substitueixen el Pessebre amb el Nen Jesús: la Verge fa de tron del seu fill. Es col·loca en front de l’altar major una columna decorada amb flors i plantes i, al damunt, Maria amb el seu fill Jesús assegut a la falda. És el típic format romànic, on Maria vol entronitzar-lo entre el poble creient. Aquesta figura presidia l’assemblea amb temps de Nadal. Encara avui es conserva en l’absis d’alguna església. (“la Verge del Pessebre”, del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, Rosselló-França).
f.B09 “La verge d’Agramunt”, portal romànic del segle XI. Fotografia d’Ignasi Carbonell.

Fou en aquest entorn de temps que es van popularitzar molt les cançons de Nadal o les Nadales, encara que probablement hi hagi cançons anteriors a aquesta data.

- En el segle XIII - En aquesta època, es col·loquen damunt l’altar Maria, Josep i un pessebre, per després, durant la missa del Gall, introduir el Nen Jesús en el pessebre damunt l’altar major, amb gran solemnitat i amb el seu ritual especial. Mes tard, es féu la introducció del Nen Jesús en el propi pessebre popular i, ara, en el segle XXI, el cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe de Barcelona, tenia el costum d’introduir, amb gran solemnitat, el Nen Jesús en el pessebre, que feia l’Associació de Pessebristes de Barcelona en el pati del Palau Episcopal. Així meteix a la missa del Gall dels Franciscans i en altres llocs desconeguts per mi.
Sant Francesc d’Asís (1183-1226) commemorà, l’any 1223, la festa de Nadal en la cova de Greccio. Ell simulà un pessebre vivent i, entusiàsticament se celebrà una missa. En plena missa del Gall i amb gran sorpresa, rebé en els seus braços el Nen Jesús i el col·locà en el pessebre que ja havia preparat. Dies abans de tal celebració, el papa Honori III (1216-1227) autoritzà que fes en la cova de Greccio un decorat que imités la cova de Betlem, i col·locà un bou i un ase a cada costat del pessebre/altar i, així, se celebrà la Missa del Gall a l’esmentada Cova.
Aquesta cova pertanyia al castellà senyor Juan Vellita i la seva muller Alticama, ambdós bons amics de Sant Francesc d’Asís, que prestaren l’ús de la cova per la dita missa del gall.
A finals del segle XIII i en l’inici del XIV, fou quan, a les catedrals, s’exhibí el pessebre quasi de dimensions reals, amb figures de gairebé un metre. Així es commemorà, amb l’assemblea dels fidels, la Nativitat i l’Epifania de Jesús. Es col·locaven les esmentades figures davant l’altar. Des de l’any 1289, a la Basílica de Santa Maria la Major de Roma, es conserven les figures de marbre, on encara avui se les pot admirar. En la catedral de Bolonya, són talles de fusta policromades de l’any 1370. A Pamplona (Navarra), es troben unes escultures de pedra policromada, del segle XVI. Es ben probable la seva existència en moltes altres esglésies d’Europa. Solament sóc coneixedor d’aquestes tres catedrals que conserven el joc.
f.B10 - Les figures de l’Epifania en la Basílica de Santa Maria la Major. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
f.B11 - Les figures de l’Epifania en la catedral de Bolonya.

- En el segle XV - Ja es constata una tradició pessebrística a Catalunya, des de l’any 1435, quan es restaurà l’entremès (el pas) processional del Naixement de Jesús. Estava confiat a una confraria, que l’exhibia el dia de la festivitat del Corpus en la processó de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona *2.5. L’entremès és descrit en un contracte-esborrany entre el Consell de Cent i el restaurador Salom. En el document es descriuen tres figures: Maria i Josep, de genolls davant un infant (Jesús).


El pròxim escrit serà “l’evolució històrica del Pessebre (III)” - La història des del segle XVI fins al segle XVIII (un període de decadència)



Notes

*2.1 Per als astròlegs jueus, el planeta Saturn simbolitza Déu.
Saturn fou el gran déu en la cultura grega i romana. Durant les festes Saturnals, els romans tenien el costum de fer regals per als fills i intercanvis de regals entre els familiars i els amics més íntims.

*2.2 Qui fou Sant Paulí de Nola? Fou fill de família noble de Bordeus (França), senador i cònsol romà. Vingué a Barcelona i es casà l’any 389 amb una tal Theràsia. Tingueren un fill, el qual visqué nomes alguns dies. L’any 390 Paulí i Theràsia foren batejats per Sant Pacià, bisbe de Barcelona (360-390). Paulí donà tota la seva fortuna als pobres l’any 390 i el proclamaren candidat a canonge de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Fou consagrat l’any 394 pel bisbe Lampi de Barcelona (393-400), i marxà per rebre l’autorització papal per conviure amb l’esposa Theràsia. A Milà, conegué Sant Ambrosi i Sant Jeroni. També tingué correspondència amb Sant Agustí. El papa acabat d’elegir, Innocent (Innocenci) (401-417), el destinà a Nola per tal de custodiar la tomba de Sant Felix de Nola, ciutat que es troba a la vora de Nàpols. Ell construí un hospital i un aqüeducte per a la vila de Nola i per als pelegrins que visitaven la tomba de Sant Felix de Nola. Fou, doncs, molt estimat en tota la regió. El nomenaren bisbe de Nola l’any 409 i es conserven alguns dels seus apunts dels sermons escrits. El sant morí el 22 de juny del 431 a Nola. Avui, a la Catedral de Barcelona, Sant Paulí de Nola hi es encara present i es troba destacat en el primer vitrall de la façana principal des de l’any 1945.

*2.3 Innocenci III segons l’Enciclopèdia de l’Església.

*2.4 El ball s’inicia amb un cercle i es balla al voltant del Pessebre en plena Missa del Gall. És des dels segles X al XIII que els pastors tenien el privilegi d’agrupar-se en moixigangues (sols homes), per tal de representar la Nativitat de Jesús en el presbiteri de la seva parròquia.
El propi Cervantes, en el llibre de Don Quixot de la Manxa, ens descriu què és una moixiganga.

*2.5 Fou una troballa del professor i historiador Duran i Santpere l’any 1935, i publicat en La Vanguardia de Barcelona. Mai podrem saber a què es refereixen amb la paraula RESTAURACIÓ; si es tracta d’unes figures gastades pel temps i es van haver de repintar, o enriquir el tabernacle o es va afegir alguna nova figura, com ara un pastor, o el bou i l’ase.